Querella d'emocions

Quelcom a simple vista entès com a banal per la quasi totalitat de la gent, ella ho contemplava en la seva magnificència solament observable amb ulleres 3-D: una parella de gatets divagant sense rumb pel carrer, el somriure juganer d’una criatura que devia rondar l’any... tot plegat i més la sumia en una nebulosa de complaença sense precedents.

Per aquesta raó, i per d’altres que no vénen a compte, ella era concebuda com a algú d’una senzilla i transparent innocència. Una elementalitat en la seva mirada i somriure que xocava amb les d'aquells que reflectien una ment més enrevessada i amb una picardia més aparent.Les seves oracions, per norma mancades d’un discurs elaborat i que evitaven traspassar la barrera de la col·loquialitat, denotaven una simplicitat d’arguments erròniament entesa. La seva concepció dels afers quotidians li evocava un gran ventall de formulacions que pretenia contrastar amb possibles punts de vista divergents: el seu objectiu consistia en restar a l'expectativa, no forjar-se una idea compacta i inamovible de les realitats, a fi d’evitar de caure en les manipulacions impertèrrites i maquiavèl·liques dels més sofisticats artesans en l’art de la retòrica.

Sí, reconeixia que ella, en el fons, era una persona complexa: els seus trets aparents de plasticitat, de quelcom fàcilment modelable, no s’esqueien amb el fons de la cortina feta a base d’espines; una arma potent, impassible, que no deixaria trontollar l’edifici d’idees construït a base de xarop de bastó i que tantes penes i treballs li havia suposat. Mantindria la sofrença i el decaïment amb una clara voluntat: no deixar-se tòrcer.

Petits plaers insaciables

Escoltava la cançó "Dream a little dream of me", de Michael Bublé. El sentiment de solitud depenia en gran mesura de la sensació que li mancava quelcom, quelcom que no podria mai assolir. Sense cap mena d'esma, passava les hores capficada en els pensaments més recòndits del seu ésser, fonent-se amb la tenebra del seu cor. D'altres hores les dedicava a la banal tasca d'endinsar-se en el món de l'internet, on el míser contacte amb el Facebook li suposava l'únic contacte que aquests dies mantenia amb la societat. Amb un desencís que s'apoderava d'ella, s'atansava indegudament cap al menjar, una de les poques coses que la saciava momentàniament en aquests dies d'angoixa irresoluble. El jazz era una de les altres passions que li havien emergit durant aquests dies, una música corprenedora que la transportava cap a la llibertat continguda en el so autèntic i gratificant de la pura passió desenfrenada; un compendi d'instruments i una veu ressonant en una perfecta unitat, que la deixaven insaciada infinitament: conformava un substitut provisional de la foscor, però mai la deixaven satisfeta del tot. Sempre quedava quelcom que li mancava.

Latent a l'inconscient

Com voldria dir-te el que sento, però no puc. Si ho faig, o si almenys et deixo entreveure les meves intencions, sé que aniré novament de dret al precipici. Perquè ara mateix no tinc res gens clar, no acabo de conèixer-te a fons, i ni tan sols si el teu cor ja està ocupat, si sents el mateix que jo sento per tu però per algú altre. I és molt frustrant, però sé que el que haig de fer és anar deixant que les coses sorgeixin espontàniament, deixar el destí a mans del transcurs del temps, i no intentar de fer suposicions a priori, perquè així només m'ensorraré més en aquest pou que m'he creat del no-res.

Si tan sols sabés el que penses! I si no haguessis de marxar l'any vinent! Perquè crec que és temps que em mancarà per poder-te conèixer més, mig any, mig any en què poden passar milers de coses, i a l'inrevés, milers d'oportunitats perdudes de compartir moments amb tu. I jo l'any següent ja no hi seré (si tot va bé i acabo la carrera en quatre anys).

Ara mateix estic escoltant "Que tinguem sort", d'en Lluís Llach. No sé per què, però cada cop que sento aquest cantant penso en tu, no ho puc evitar. I quan sento "amor particular" em poso a plorar, pensant en tu. No sé per què. Tant de bo arribessis a sentir el mateix que jo sento per tu de manera recíproca.

Potser hauria de fer com una amiga meva que li ha dedicat al noi que estima una cançó, no ho sé. Però sé que no ho puc fer, perquè, tal com estan ara mateix les coses, només alimentaria més el meu capficament i la meva angoixa. I és per això que intento recolzar-me a fons en els meus amics, perquè així evito pensar en tu, tot i que segueixes allà, present, en el meu inconscient.

Tinc ganes de conèixer-te bé, ******. Qui sap si després sorgirà un amor correspost, ja no vull anticipar res, però l'oportunitat de conèixer-te no la vull perdre, perquè intueixo que ets un sol, bé, més que intuir-ho, HO SÉ. ;)

P.D. Ahir vaig anar-te a veure a la pausa de literatura alemanya a l'auditori. No ho vaig poder evitar. Però no vaig gosar dir-te res. Em feia por que em veiessis a venir, que deduissis el que sento, i que anés tot en orris. Va ser bonic, contemplar-te per uns instants. Ho trobava a faltar, de veure't.

ELL

Torno a sentir el desig d’estar al seu costat, contemplar la seva fesomia mentre ell em va parlant. Embadalida, em quedo corpresa per la seva bellesa, una bellesa que, aquest cop, aconsegueixo entreveure més enllà de l’exterioritat. Intueixo que aquest cop és diferent. Els meus gustos personals, tendències, ideologia han influït en l’elecció. He aconseguit superar la barrera de l’espai físic, i he entrat en la interioritat de la ment així com (en cas que sigui existent) de l’ànima.

La sensació que compartim més en comú que en les altres ocasions d’enamorament, va ser immediata. No obstant, sóc massa premeditada per establir uns fonaments verídics. Per altra banda, i en desconeixo les causes, aquest cop em quedo astorada, em col·lapso, els nervis s’apoderen de mi i sóc incapaç de fer palesa la meva veritable personalitat quan sóc al seu davant: és llavors quan tinc un desig, un impuls irrefenable d’atansar-m’hi, de fer-li mil petons, d’abraçar-lo, i en desconeixo la causa, donada la vaga relació que tenim, una relació que comença en aquests instants a arrelar (o almenys, així ho desitjo).

Aquest cop va la vençuda. No tornaré a caure en els mateixos errors. La clau radica en ser pacient, qualitat que a mi em manca notablement. No arriscar-me innecessàriament sense copsar que els sentiments són mutus. El gran error de la humanitat: entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra.

Paciència i cor fort, Rosó. Força de voluntat, franquesa i confiança.

Essència de l'amor (segona part)

Primer de tot, haig de reconèixer la meva manca de paraula en acomplir el meu propòsit de tornar a actualitzar el dia següent. Les coses mai surten com un vol.

De raó no n’hi falta, a aquesta última expressió. I, tot seguit, l’enllaçaré amb el tema de l’amor a què havia de fer certs “enllustraments”. ;)

Les coses mai surten com un vol. Quanta raó. Qui ho havia de dir que, a l’edat de quatre anys, el meu pare hagués de morir. M’haig de sincerar. Com ja és ben conegut, la personalitat d’un ve determinada per les circumstàncies a què és exposat. En conseqüència, és ben comprensible que un intenti aferrar-se, d’alguna manera, allà on pot. Li manca el buit irreparable de la pèrdua, i l’amor paternal a què s’haurà de renunciar. Sigui o no sigui un amor paternal, tots desitgem sentir-nos estimats, sentir aquell recolzament i/o aquella motivació que et proporciona les ganes de viure que, qui sap si, en cas de no sentir-la, ens veuríem capaços d’auto-sustentar-nos.

Així doncs, reconeixo que bona part de la meva tendència i hàbit d’enamorar-me o, més ben dit, d’idealitzar, és degut a la necessitat de tenir, d’alguna manera, aquell motiu a la vida que ens impulsa a seguir endavant. És tan complicat, d’expressar-ho en paraules! Els sentiments més recòndits del nostre Ser volen, en certa manera, ésser intransferibles, donada la complexitat de les circumstàncies i, per què no dir-ho, quan nosaltres mateixos encara no hem donat resposta a molts dels interrogants sobre els comportaments propis inconscients i practicats per impuls.

No ho sé, però, el que tinc clar és que, d’alguna manera, he cercat un lloc on aferrar-me per a donar sentit a la vida. Quina crueltat, quin egoisme, i quina manera (indirecta i involuntària, cal dir-ho) de fer un ús imaginari i/o espiritual per al propi benefici! Quin utilitarisme s’ha efectuat, quanta follia i quanta desesperança!

En termes generals, podria arribar a concloure que, l’ésser humà, per la seva pròpia essència i constitució, està destinat a anhelar el gaudi d'aquest sentiment tan magnífic com és l’amor.

D’acord, resulta evident que es tracta d’una mostra d’egoisme per, tal com s’ha demostrat, arribar a sentir, en certa mesura, el nostre lloc en el món però, alhora, quan aquest sentiment ens és garantit, s’inicia un procés de devolució d’aquest amor, qui sap si a mode d’agraïment per l’harmonia i la serenitat assolits a partir d’aquesta sensació tan plaent. De totes maneres, l'empatia hi juga un paper essencial.

En fi, per avui s’ha acabat el discurset. No ha estat fàcil, parlar-ne tan “transparentment”. I hi ha vegades en què un no està prou inspirat, però necessita deixar anar els dimonis que se’l mengen per dins.

I per avui recomano:

http://www.youtube.com/watch?v=5_C9K7cieEc&feature=PlayList&p=E542BAC4DE0A125F&playnext=1&index=17

(Clar, és que tanta música celestial i espiritual ens fa posar melancòlics i autoanalistes... :P )

Essència de l'amor (primera part)

Bones! Aquí enceto el meu blogspot, acabadet d'estrenar.

És una bona oportunitat per deixar anar els propis pensaments, emocions, i allò que a un turmenta. L'escriptura sempre s'ha dit ser una perfecta via d'escapament.

Doncs bé, comencem amb una reflexió "de les meves" taaaaaaaaaaaaan profundes: avui tractarem el tema de l'amor (des d'una perspectiva globalitzadora, centrant-me en diversos casos, i traient-ne conclusions pròpies). Sí, el tema en qüestió és un tema àmpliament debatut i que tants desenganys ha dut en aquest ampli món de bojos però, sense la seva existència, un podria arribar a assolir una vida havent-se perdut una part important de la mateixa.

Per què coi ens deixem endur per la poderosa força d'aquest valor abstracte, que ni tan sols veiem? Perquè som masoques? Doncs no ho sé. Suposo que, com que no he viscut en primera persona l'essència de l'amor del que se'n diu "correspost", no puc donar una resposta amb prou experiència ni prou detallada com per explicar amb ets i uts el que realment se sent en viure'l.

D'anècdotes viscudes per d'altra gent "víctimes" de la mateixa se'n senten dia rere dia, la qual cosa et fa pensar que, més que quelcom de positiu, només fa que aportar-te desgràcies. No obstant, no ens deixem endur per les aparences: l'amor no és només aquestes malaurades vivències, sinó també tot allò que mou el món que habitem: sense l'amor seria inviable la pau, la compenetració, l'enteniment mutu, i tot un seguit de relacions entre els humans que fan d'aquest món un lloc millor per a viure.

La meva vaga experiència amorosa es redueix a desenganys, "pals" i d'altres infortunis: podríem dir, en part, que m'ho he buscat (per què no reconèixer-ho?), però no sempre funciona així. De vegades, un es posa a idealitzar les persones, tot i no voler fer-ho però, de vegades, se n'és conscient. He d'admetre que, en aquest darrer cas, ho fem potser per oblidar una experiència passada encara més desafortunada. Deu ser que, inconscienment, ens creiem allò de "un clavo saca a otro clavo", ho tenim "inculcat" a la ment. Potser creiem que, si busquem un substitut, ens oblidarem del precedent. Tanmateix, en la majoria d'aquestes ocasions el resultat n'és un augment del despreci cap a l'anterior implicat. Per contra, la part positiva la trobem en què, al mateix temps, també ajuda a augmentar la pròpia autoestima. Llavors és quan comences a pensar: "No em mereixia" (aquesta frase n'és la prova rotunda XD).

De vegades també succeeix que aquella persona no et correspon. "En què no em correspon?", penses. No trobes resposta, al principi, fins que (i en el millor dels casos) trobes les possibles faltes de concordància o divergència amb aquell tan "anhelat" per tu. Costa resignar-se'n, però "es lo que hay". "Lo" fotut és quan creus que aquella persona sí que manté molts punts en comú amb tu i que, qui sap si, si us haguéssiu arribat a conèixer més a fons, quelcom amb futur n'hauria pogut sorgir.

Fixem-nos ara en d'altres situacions (i parlo per una experiència viscuda molt d'aprop, tot i que no en primera persona): l'amor correspost però malaurat. Pot ser malaurat de moltes formes: el cas que m'és més proper, es correspon amb la pèrdua de l'ésser més estimat. Pel que he pogut comprovar, es pot arribar al cas que la persona que perd l'amat i que seguirà amb vida mai pugui arribar a assumir-ho. Llavors es comença a "culpar" a l'ésser estimat. Es veu que un es pregunta: "Per què ho has fet? Per què m'has deixat sol? T'odio". Un desitja haver estat ell mateix qui se n'hagués anat, en comptes de l'altre.

No vull arribar a viure-ho mai. Bé, què coi vinc a dir, si ho he viscut indirectament: podríem dir que sóc el "fruit" vivent i d'alguna manera "compensatori" d'aquesta pèrdua. És injust que parli així. Una pèrdua mai compensa a una altra. Però, per a la persona que ho viu, li és fàcil de buscar "excuses" per a "justificar" la pèrdua. Personalment, crec que és una clara prova de la debilitat d'un, donat que demostra la cerca d'arguments inconsistents que serveixin per a "apaivagar" el mal d'allò que ens costa tant d'assimilar.

Ui, veig que m'estic estenent molt en el tema. Ho deixo per demà --ho sento si el tall és tan brusc però, un cop vista l'hora que és, és el millor que puc fer (considerant la motivació personal que tinc per costum d'estendre'm XD)--.

Ens veiem demà, seguidors d'aquest petit indret recòndit de l'univers infinit! ;)

P.D. Sí, la paranoia d'avui és gran, però és un dels temes meus "per excel·lència" XD.